El passat dissabte, 13 de novembre, acabava la COP26, organitzada a Glasgow per les Nacions Unides. Aquestes conferències, sovint anunciades com l’última oportunitat per salvar el planeta, ja es reconeixen per la seva capacitat de decebre la població any rere any pedalejant la mateixa retòrica buida.
Aquest cop calia donar continuïtat a l’Acord de París i proposar un marc de treball per tal d’assolir els objectius que es van marcar ara fa sis anys. Així i tot, l’acord d’aquest any mancava d’ambició des del primer moment i, a més, s’hi han afegit algunes circumstàncies que l’han aigualit encara més. Si bé dels últims esborranys se celebrava el compromís d’acabar (eventualment) amb els combustibles fòssils, especialment el carbó, a l’acord final s’ha acabat traduint en el compromís “d’avançar” cap a la seva reducció.
L’acord consolida l’objectiu de reducció d'emissions l’any 2030: un 45% respecte dels nivells de 2010, tal com recomana l’IPCC. Possiblement considerat insuficient o irreal, per alguns, però el problema va més enllà del que pugui ser l’objectiu en si. Tal com ha destapat The Washington Post [1], les emissions de CO2 que es pretenen reduir són aquelles que els estats comuniquen, però resulta que hi ha un decalatge abismal entre les emissions que s’emeten i les que els països reporten, a més d’aquelles emissions per les quals ningú es fa responsable (com l’aviació internacional). Al final, esdevé una contradicció que a l’acord reconeguin la importància de la ciència, però ho faci amb dades infraestimades. Aquest objectiu enllaça amb el que ha estat un intent fallit de compromís a no superar l’increment d’1,5ºC (finalment 2ºC) en la temperatura global planetària. La diferència de mig grau implica conseqüències devastadores a aquells llocs del planeta més susceptibles al canvi climàtic, com el Mediterrani que té expectatives mitjanes de 2,2 a 3,8ºC [2].
En aquesta COP s’ha tornat a treure la ficció del “net zero”: la promesa irreal dels líders polítics d’assolir emissions netes de gasos d’efecte hivernacle. El concepte no només ignora les dificultats per calcular el cicle del carboni, sinó que també assumeix que els ecosistemes estan al servei dels humans. En algun moment fa dècades, podia haver estat una visió interessant per tenir en compte com es regulen els embornals de carboni. Però actualment, i després d’anys de vincles amb grans empreses de combustibles fòssils i un cicle de matèries absolutament descompensat, l’han convertit en una fal·làcia [3]. Cal un objectiu més ambiciós, que no només compensi la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que s’injecten a l’atmosfera, sinó que permeti absorbir el deute que tenim.
L’adaptació i mitigació dels efectes de l’emergència climàtica no només requereixen anar molt més enllà del que es proposa pel que fa a emissions. Cal que tots els països puguin desenvolupar polítiques, sistemes de gestió i territoris amb igualtat de condicions. En aquesta línia, és positiu que se suggereixi un augment en les inversions a països del Sud Global, però si fins ara els objectius pel 2020 no s’han complert, què ens fa pensar que es compliran l’any 2025? Quins costos tindran aquestes ajudes i inversions per aquests països? Avui, només hem vist com els països del Nord Global sistemàticament incompleixen les promeses milionàries en finançament climàtic als països del Sud Global, amb préstecs abusius i finançament en condicions molt desfavorables [4]. D’altra banda, cal ser conscients que les condicions de vida a la Terra estan definides per molt més que les emissions de CO2 i la superfície de boscos. A la COP26 s’han ignorat altres aspectes que determinen la continuïtat de les condicions de vida a la Terra, com els nou límits planetaris que reben encara menys atenció que les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
La COP26 ha sigut una oportunitat perduda per la falta d’objectius ambiciosos, però sobretot per la falta d’honestedat i transparència per part dels mandataris i administracions. Així, alguns defensen que un dels canvis més rellevants que hi ha hagut aquesta COP és que s’ha deixat de parlar de les màgiques solucions tecnooptimistes, que els participants tenien un interès i preocupació real. Ens quedem amb una agenda global encarada a minimitzar els efectes de l’emergència climàtica en els futurs 10 anys. És clau, però, que ens mobilitzem, que fem pressió i ens organitzem per intentar inclinar la balança governamental cap a un sistema ecològic i just, un sistema millor. Que malgrat que els canvis cap a una humanitat més responsable i conscient del planeta requereixen d’acció a alt nivell, les bases i models per una nova societat s’estableixen a petita escala.
REFERÈNCIES:
[1] https://www.washingtonpost.com/climate-environment/interactive/2021/greenhouse-gas-emissions-pledges-data/?s=08
[2] https://www.medecc.org/wp-content/uploads/2021/05/MedECC_MAR1_SPM_SPA.pdf
[3] https://theconversation.com/climate-scientists-concept-of-net-zero-is-a-dangerous-trap-157368
[4] https://www.oxfam.org/en/research/climate-finance-shadow-report-2020